Ahir vaig tenir un cúmul tan gran d'emocions, que aquest matí m'he despertat (és un dir, perquè en realitat he estat al llit sense dormir ni mica) amb el cor que em fa mal. No és un dolor físic, no és tristor, però sí que és un estat d'alegria continguda amb regust d'amargor i de comiat.
He vist tantes cares que hem compartit parets, feina i hores de la nostra vida que ara definitivament hem arribat al final del camí conjunt, encara que mantinguem un contacte virtual o de tant en tant un 'petit comité' organitzi una trobada, o que restin els amics personals que sé segur que seguiré veient, que he rememorat els sentiments de quan vaig acabar els estudis i vaig deixar l'escola.
El meu cervell i el meu cor han creat una capseta on hi són tots. A una etapa important del meu món, que ja està canviant massa ràpidament per al meu gust en altres sentits, ara s'hi ha afegit això.
Però, bo i així tinc l'orgull de poder dir que aquests records són meus i no me'ls pot prendre mai ningú, i desitjo que cadascun de vosaltres, amics i companys, pogueu ser capaços de sentir el mateix que jo i també, amb el pensament, us trobeu amb mi i us vingui un somriure silenciós a la vostra expressió, com una forta abraçada.